Arcadi Oliveres i Boadella (1945-2022) va ser sobretot un home de pau i de bé. I també un economista anticapitalista i professor universitari. Era una persona implicada en múltiples organitzacions i campanyes per la transformació social i la lluita per les llibertats i els drets de totes les persones, coherent amb el que defensava i esperançat en construir un món més just i més harmònic. Podríem dir que la història del pacifisme i dels moviments socials dels darrers 50 anys a Catalunya no es podrien explicar sense ell.
Com a economista anticapitalista explicava que vivim en un sistema econòmic global, el sistema capitalista, que té molts més defectes dels que ens diuen i que és responsable de tantes desigualtats, injustícies i crisis. Un sistema de producció i consum que fa que uns pocs acumulin massa riquesa a costa de tots els altres, un sistema que provoca fam i guerra, un sistema que fa que s’estigui esgotant el planeta i sobretot que molta gent pateixi. Ell sempre deia que si s’havia fet economista era per ensenyar el que hauria de fer l’economia: redistribuir la riquesa i no per fer que 16 grans fortunes del món acumulin la meitat de la riquesa de tot el planeta.
Foto: Dolors Pena
Com a pacifista creia en la pau com l’únic camí possible cap a una vida digna. Una pau entesa no només com a absència de guerra o reducció de la violència directa sinó com una manera de promoure relacions, estructures socials, valors i comportaments que millorin les condicions de vida de totes les persones i promoguin el benestar i la dignitat de tothom.
I era també i sobretot un gran divulgador que sabia com apropar a tothom tots els conceptes difícils d’aquesta altra economia que explicava, de com funciona el món; un gran pedagog. I ho feia no només per mitjà de les classes de la universitat sinó per mitjà d’allò que moltes persones el van conèixer: les xerrades. Un concepte essencial que va permetre que tanta gent obrís els ulls i es preguntessin perquè el món està tan ple d’injustícies i què hi podem fer. Xerrades que feia arreu (a escoles, a les places, a casals d’avis, en centres cívics…) i on ell denunciava moltes coses (com els interessos de les grans corporacions o dels grans poders que provoquen el patiment de tanta gent ) i a la vegada proposava i ensenyava alternatives i camins a seguir. Va ensenyar a moltes persones a pensar i ser crítics i prendre partit per construir aquest món més solidari i més humà.
La seva trajectòria dins d’organitzacions i moviments socials comença ja en l’època d’estudiant universitari, implicant-se en la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants del qual se’n va derivar la famosa Caputxinada (la tancada als Caputxins de Sarrià, reprimida per la policia i que li va costar haver de fer front davant les acusacions del Tribunal d’Ordre Públic, el TOP). El 1974 entra a formar part de Pax Christi, una organització catòlica internacional de promoció de la pau i els drets humans a Catalunya, del qual en serà un dels seus dirigents. Des d’aquí va lluitar contra la pena de mort dels últims represaliats del franquisme i també va encapçalar les reivindicacions de la Marxa per la Llibertat, el 1976. L’any 1980 comença la seva trajectòria com a professor universitari. Ho va ser durant 35 anys, principalment a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 1981 inicia el primer contacte amb Justícia i Pau, entitat que va dirigir durant quasi 30 anys. El contacte comença quan li encarreguen que elabori un informe en relació al 0,7% del PIB d’ajut al desenvolupament, per dirigir-lo a parlamentaris i responsables polítics.
Entre els anys vuitanta i noranta participa en nombroses campanyes a favor del desarmament. S’implica activament en el No a la integració de l’Estat espanyol a l’OTAN, en el moviment de defensa de l’objecció fiscal cap a la despesa militar (que va practicar activament), en el moviment d’objecció de consciència i en la lluita contra el lliure comerç d’armes, entrant a formar part com a representant de Catalunya de la xarxa Europea contra el Comerç d’Armes i creant l’any 1989 el C3A, que més endavant es transformaria en el Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs, centre de documentació i denúncia de les polítiques de defensa i militarització i per la promoció de la cultura de la pau. La mobilització l’any 2003 del “No a la guerra”, previ a l’entrada d’Espanya al conflicte de l’Iraq, el torna a posar al capdavant de la lluita social a favor de la pau. Uns anys en els quals també va participar a la campanya contra l’abolició del deute extern (generador de pobresa endèmica) i, ja més endavant, a les protestes dels indignats del 15-M, passant abans per les diverses edicions dels Fòrums Socials Mundials, promotors d’unes relacions internacionals més justes i d’una lluita constant contra una globalització desigual. També es va posar al capdavant de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat, un fòrum per facilitar les eines necessàries per a la formació, el debat i l’intercanvi d’experiències sobre conflictes i construcció de pau.
La seva trajectòria va ser mereixedora de diversos guardons i reconeixements al llarg de la seva vida, entre els que destaquen la Medalla d’Or de la Generalitat a títol pòstum, la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona (2019), el Memorial Josep Vidal i Llecha (1985, primera edició), el Premi Promotors de la Pau de l’ICIP (2016), el premi Pere Casaldàliga per la solidaritat (2013) o el Premi Extraordinari Sant Cugat per la seva trajectòria (2009) així com el nomenament com a fill predilecte de la ciutat.
I ens podríem estendre en moltíssims altres detalls, fets i accions, que amb tota la seguretat podrem sempre concloure que l’Arcadi era sobre tot un home de pau i de bé.
Mar Valldeoriola